Pensament únic i fusions bancàries

Marcos Eguiguren


Marcos Eguiguren Huerta
Professor de Finances i Administració Empresarial a la UPF-BSM

-

El sector financer ha estat afectat pel pensament únic i, en el cas d'Espanya, es mou acceleradament cap a una nova onada de fusions

És curiós com, en situacions d'elevada complexitat com la que vivim actualment, en comptes d'observar als mitjans i a les xarxes socials un debat intens, plural i profund sobre els reptes que afronta la nostra societat i la manera d'abordar-los, observem –amb comptades excepcions– un diàleg de sords entre posicions contràries o, el que és pitjor, que ens hàgim d'empassar un tediós monòleg oficialista suportat per un poderós exèrcit mediàtic i emparat en una incipient estupidesa de ramat que, a diferència del lent ritme de creixement de la tan desitjada immunitat per frenar la pandèmia, s'està accelerant sorprenentment. 

Sempre havia pensat que aquesta mena de situacions podien donar-se en els camps d'anàlisi sociològica o política, però mai se m'hauria acudit pensar que conceptes tan perillosos com el pensament únic podrien arribar a l'àmbit dels negocis i, en particular, al Sancta Sanctorum de la banca.  

El pensament únic ha arribat al sector financer

Però així és. També el sector financer ha estat afectat pel pensament únic i, en el cas d'Espanya, es mou acceleradament cap a una nova onada de fusions. No mencionaré entitats, però ja saben a què em refereixo. Una gran fusió ha estat ja anunciada, dues operacions més de cert abast estan a la cuina i potser tindrem alguna sorpresa més. 

Si amb xifres de finals de 2018, les cinc entitats financeres més grans del nostre país ja absorbien el 68,5% dels actius del sistema bancari (43% a França, 42% a Itàlia i 24% a Alemanya), quin serà el nivell de concentració després d'aquesta nova onada de fusions? Amb gran seguretat, es trobarà entre el 85% i el 90%. Però no es preocupin. Diuen els gurus que en saben, d'aquestes coses, els experts del Banc d'Espanya i els alts directius d'algunes entitats, que aquest és l'únic camí per a l'enfortiment de les companyies i que és el millor per al sector. I ho repeteixen una vegada i una altra, de diverses maneres, en fòrums diferents, insistint en els mateixos arguments, davant de públics diferents. I, a la seva manera, es veuen suportats pel Banc Central Europeu, que també advoca per les concentracions, encara que ells preferien que fos a escala europea, acció gens senzilla

I a força de repetir-ho, es va creant un pensament únic que, com en tots els aspectes de la vida, impedeix veure-hi més enllà del que és obvi, ofega els matisos i empobreixi l'anàlisi.  

Ningú fa referència a les "nonergies"

Tots ho sabem. En moments de crisi com l'actual, una fusió –sobretot si està ben meditada i entre dues entitats amb complementarietats– pot comportar estalvis de costos d'estructura, la racionalització de la xarxa d'oficines, el reforç del posicionament en el mercat i una infinitat d'etcèteres. Pot, o no, això dependrà de cada cas en particular, reforçar les ràtios de Core Capital de l'entitat resultant i, hipotèticament, permetre que la nova entitat abordi en millors condicions potencials problemes de morositat. Parlem de les ben conegudes sinergies. 

Les "nonergies" son una realitat indiscutible a les fusions bancàries: xocs de cultura, lluites de poder, problemes de posicionament, superposicions no identificades, problemes tecnològics i una llarga llista

Del que ningú acostuma a parlar –i és quelcom que vaig aprendre d'un bon amic– és de les "nonergies", especialment importants quan hi ha operacions d'integració en sectors molt madurs.

He viscut diferents fusions i he de reconèixer que les "nonergies" son una realitat indiscutible: xocs de cultura, lluites de poder, problemes de posicionament, superposicions no identificades, problemes tecnològics i una llarga llista de potencials "nonergies" fan que la vida de l'equip directiu que ha de pilotar una fusió sigui del tot menys grata. 

El paper ho aguanti tot i la quantificació dels estalvis i les millores de posicionament que es deriven de les sinergies és al primer a què es dedicaran els analistes que intenten estimar la viabilitat financera de les fusions. Mai quantificaran les "nonergies", però sí que realitzaran anàlisis d'escenaris que pretenen apropar-se a allò de "què passa si no hem encertat en les nostres previsions". Però les "nonergies", creguin-me, acostumen a ser pitjors del que cap anàlisi d'escenaris pugui revelar-nos. 

Les fusions bancàries no son positives per a la societat

Total, que les fusions en el sector bancari no son sempre l'aigua beneïda que tot ho cura, molt a pesar dels mantres del pensament únic. Però si, com a mínim, fossin positives per a la societat...

A vegades escolto amb certa perplexitat que hi ha un alt grau de competència en la banca espanyola i que això dona marge perquè continuï la consolidació del sector. Però, fins quan? De veritat hi ha algú que cregui que quan tinguem prop del 90% dels actius del sector en mans de cinc grans entitats, hi haurà més competència, més transparència en els preus o més innovació i qualitat de servei? Jo, personalment, no ho crec. El servei anirà a pitjor, els preus seran comparativament més elevats i poden produir-se problemes d'inclusió financera. 

De veritat hi ha algú que cregui que quan tinguem prop del 90% dels actius del sector en mans de cinc grans entitats, hi haurà més competència, més transparència en els preus o més innovació i qualitat de servei? 

I, en un altre ordre de coses, les fusions ajuden a disminuir el perfil de risc sistèmic de l'entitat fusionada? Potser això sigui així en una anàlisi a curt termini, però, i en el mitjà i el llarg termini quan la fusió ja s'hagi consolidat? El cert és que, amb l'actual grau de concentració, cada nova fusió afegeix una nova entitat sistèmica i s'incrementa el risc sistèmic del sector com un tot. Res bo per a ningú. 

Sense cap mena de dubtes, la banca ha de trobar altres fórmules per recuperar la reputació i la rendibilitat i deixar de jugar al "cop de peu endavant" optant per la via de les fusions. Reputació, diversitat, innovació i digitalització amb propòsit son les vies per explorar. Els reguladors han de modificar substancialment la seva manera de pensar i la forma que tenen de vetllar per la salut del sector. Cal abandonar el pensament únic si no volem que la ciutadania quedi atrapada, també en el sector financer, per un oligopoli més. 

.