Sistema bancari: de la crisi financera del 2008 a la covid-19

Joan Anton Ros
Professor del Màster Universitari en Finances i Banca

És ben conegut el fort ajust que ha sofert el sector bancari des de l'anterior crisi financera del 2008, quan comptava amb 55 entitats, fins a quedar reduït a només 10 grans grups en l'actualitat (una vegada completada la fusió Liberbank&Unicaja). Un reajustament que ha costat 65.725 milions d'euros en rescats bancaris més una pèrdua de 112.250 llocs de treball, comptant els ERO, baixes incentivades i prejubilacions.

Quines han estat les raons que ha propiciat aquesta situació? Sense cap dubte una gran vulnerabilitat de les entitats financeres per a poder enfrontar-se a uns riscos cada vegada més globals i al progressiu augment del marc regulador per part de les autoritats europees que ha resultat inviable per a la majoria de les entitats financeres que estaven operatives abans de la crisi del 2008.

Si valorem la vulnerabilitat del sector a d'acord amb el model de les 5 forces de Michael Porter, arribem a la conclusió que abans de la crisi financera del 2008, el sector bancari era ineficient en totes i cadascuna d'aquestes forces.

• Rivalitat entre competidors:
  • Ofertes temeràries i indiscriminades en la política de preus, sense distinció del perfil de riscos del client (Euribor + 0,15)
  • Elevada descentralització del risc a les oficines, sense la deguda formació als seus empleats.
  • Finançaments hipotecaris superiors al valor de les garanties.
  • Una lluita incessant per guanyar quota de mercat als competidors, a costa d'un desmesurat estrenyiment dels seus marges.
• Amenaça de nous competidors:
  • Mercat liberalitzat i global amb noves obertures d'entitats i establiments de crèdit, tant comunitàries com extracomunitàries.
  • Incipient inici de les fintech.
• Amenaça de productes i serveis substitutius:
  • Un dossier de productes molt madur i poc innovador.
  • Una oferta excessivament concretada en préstecs hipotecaris i préstecs al consum.
• Poder de negociació amb els proveïdors
  • Gran dependència del finançament curt termini en els mercats financers.
  • Baixa capitalització de les entitats de crèdit (excessivament palanquejades).
  • Una certa concentració en Caixes d'estalvis, que a causa de la seva naturalesa tenien un accés limitat al capital.
• Poder de negociació dels clients:
  • Alta dependència al sector immobiliari amb una exposició superior al 44% en crèdit a promotors.
  • Una clientela poc fidelitzada que en alguns casos pressionava els directors d'oficina, amb l'amenaça de canvi d'entitat.

Arran d'aquesta crisi financera, l'organització mundial que reuneix les autoritats de supervisió bancària, denominada Comitè de Basilea, la funció del qual és enfortir la solidesa dels sistemes financers, va optar a través dels seus diferents acords d'exigir una major capitalització a les entitats bancàries per a tractar de reforçar la seva solvència i evitar futurs rescats bancaris a càrrec dels governs. D'altra banda, l'Estat espanyol també va decidir crear la Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB) amb el propòsit de sanejar el sector, mitjançant la transferència dels préstecs hipotecaris problemàtics.

El 2014 dins del procés de la unió bancària europea es crea el Mecanisme Únic de Supervisió (MUS), amb el propòsit que totes les entitats significatives (designades així per raó de la seva grandària i àmbit territorial) estiguin supervisades pel Banc Central Europeu en coordinació amb els bancs centrals dels Estats membres, sota els mateixos criteris de supervisió.

El 2016 es crea el Mecanisme Únic de Resolució (MUR), per a realitzar una resolució ordenada de les entitats financeres en el cas de liquidació. Els punts més significatius d'aquesta norma són que els estats membres no podran capitalitzar a les entitats financeres mitjançant diners públics, sent els accionistes i determinats passius elegibles (deute subordinat i bons convertibles) els qui hauran d'assumir la totalitat de les perdudes. També es crea la Junta Única de Resolució que en coordinació amb el Banc Central Europeu i els organismes liquidadors dels països membres (FROB a Espanya) hauran de realitzar aquesta liquidació ordenada de les entitats afectades. La primera actuació d'aquest organisme va ser arran de la liquidació i venda del Banc Popular al Banc de Santander per un euro el 2017.

D'altra banda, el vigent acord del comitè de Basilea (Basilea III) és molt exigent quant a la quantitat i qualitat del capital regulador mínim que han de mantenir les entitats de crèdit per a poder operar, sent aquest del 10,5% el 20121 en la seva ràtio de solvència (ràtio que mesura la relació entre el capital regulador i els actius en risc de les entitats, aquests últims subjectes a una ponderació en funció de les seves pèrdues potencials). No obstant això, aquesta ràtio mínima és superior per a la majoria de les entitats del nostre país, amb un rang entre el 12,5% i 13,5% en funció de la seva grandària i riscos transfronterers.

Quant a la qualitat d'aquest capital, el regulador és també molt exigent en aquest sentit, ja que requereix que una part important del percentatge mínim de la ràtio de solvència, aquest configurat bàsicament pel capital desemborsat més les reserves generades pels beneficis retinguts. Aquest capital de primera qualitat denominat Common Equity Tier1 (CET1) es complementa amb un capital addicional nivell 1 constituït bàsicament per accions preferents i títols subordinats sense data de venciment. La resta de la ràtio de solvència el constitueix el capital nivell 2, compost en la seva majoria per títols subordinats amb venciment superior a 5 anys. La finalitat d'aquesta capital de segon ordre, no és un altre quepoder absorbir pèrdues quan el capital CET1 i el capital addicional nivell 1 resulten insuficients.

Quina és la situació actual del sector davant l'actual crisi de la covid-19? A l'espera dels resultats del test d'estrès al fet que estan sent sotmeses les entitats bancàries aquest any 2021 per part de la European Banking Authority (EBA), els resultats de la qual es publicaran el 31-7, ens trobem amb 10 grups bancaris, que al meu entendre són molt solvents i gaudeixen d'una gran liquiditat, però pateixen una baixa rendibilitat (ROE del 3,5% el 2020), a causa d'un escenari de baixos interessos, provisions derivades de la covid-19, menor demanda de crèdits, i uns alts costos d'estructura abocats a una forta digitalització del sector.