'Riders': la necessitat de dignificar la feina

riders

Tomàs Rubió
Director del Màster en Direcció i Gestió de Persones en les Organitzacions de la UPF Barcelona School of Management

El món del treball està canviant espectacularment. Fa un parell d'anys, el governador del Banc d'Espanya, aliè a la pandèmia que venia i, per tant, sense tenir ni idea de l'abast i la profunditat del seu comentari, deia que "l'impacte de les tecnologies és encara incert, però condueix cap a més automatització de les operacions que poden fer canviar l'estructura del mercat laboral".

En aquest moment ja ningú dubta que els llocs de feina dels diferents sectors de l'economia estan canviant al ritme que ho fan la digitalització i les noves tecnologies. El cas dels repartidors o riders que treballen per a plataformes digitals n'és un bon exemple. Un sector, el delivery, que ha crescut un 60% en la facturació del 2020 segons dades de Kantar Word Panel

La realitat dels riders

Va ser la primera mort d'un repartidor, el 2019, quan vaig manifestar que les noves tecnologies havien d'anar acompanyades de més compromís social dels diferents actors econòmics, ja que deixava totalment desprotegits a grups cada cop més nombrosos de la població treballadora. A "A propòsit de la mort d'un repartidor", escrit per a La Vanguardia, destacava que només aquest fet luctuós havia sigut la causa de posar sobre la taula una de les desigualtats més evidents que tenia la societat davant els seus propis ulls.

Als mitjans es parlava d'aquest accident des de la perspectiva del tràgic destí d'un immigrant (Pujan Koirala), que subcontractant un compte de Glovo, havia estat atropellat per un camió nocturn de recollida de la brossa a Barcelona. Com si això eximís d'altres consideracions de caràcter social i laboral. Els denominats per alguns "esclaus del segle XXI", apareixien per primera vegada als mitjans i el conflicte laboral subjacent sortia a la llum.

Tan acostumats ens han tingut els governs neoliberals a la lògica conservadora que ben pocs qüestionàvem aquelles idees de negoci basades en la fragilitat de determinats grups de treballadors

Tan acostumats ens han tingut els governs neoliberals a la lògica conservadora imperant en termes econòmics i laborals que, en general, només uns pocs qüestionàvem aquelles idees de negoci basades en la fragilitat de determinats grups de treballadors.

No sé si pels successius fets luctuosos que han succeït al ja esmentat o si, finalment, perquè s'ha entès que, en determinats casos, des de l'òptica laboral, la implicació del treballador en la distribució del producte forma part del procés empresarial, però, afortunadament, sembla que la perspectiva d'aquesta situació està canviant en diferents estaments socials i països.

Legislacions, en marxa

Després d'uns mesos de debat intern en algunes nacions del nostre entorn europeu, en general, s'ha agafat com a referència el model francès. El passat mes de febrer, la justícia italiana acabava d'obligar les plataformes de serveis a contractar 60.000 repartidors de menjar a domicili. Ha exigit a les plataformes com Uber Eats, Glovo o Deliveroo, després d'una investigació per a tot Itàlia realitzada per la Fiscalia de Milà, que aquest tipus de treballadors no poden ser considerats ocasionals i, per tant, hauran de tenir un contracte laboral. Després d'imposar una sanció a les citades companyies, se les ha donat un termini de pocs mesos per regularitzar la situació. 

Sigui quina sigui la raó jurídica, també a l'Estat el Tribunal Suprem, fa escassos mesos, va dictaminar que els riders són treballadors per compte d'altri si no es pot demostrar que són autònoms. És a dir, formen part de la plantilla i s'han d'incorporar al règim general de la Seguretat Social. 

Fa escassos mesos, el Tribunal Suprem va dictaminar que els riders són treballadors per compte d'altri si no es pot demostrar que són autònoms. És a dir, que formen part de la plantilla i s'han d'incorporar al règim general de la Seguretat Social

Així, la patronal espanyola CEOE, malgrat el rebuig frontal de les mateixes plataformes digitals, ha acceptat entrar per aquesta línia i negociar els aspectes més tècnics d'aquesta activitat, com ara el dret dels representants sindicals a conèixer els algoritmes que les empreses utilitzen per decidir sobre l'activitat dels treballadors. Per descomptat, els sindicats han defensat convertir aquests empleats en plantilla i, d'aquesta manera, poder gaudir de la cadena de protecció social dels assalariats: cobertura d'accidentalitat, vacances, salut laboral, prevenció de riscos, etcètera.

Innovació i protecció social

Els mesos de confinament han reforçat la idea que sense la tecnologia no podríem avançar. Però davant la desigualtat pandèmica en diversos àmbits, és necessari un nou contracte social en què les empreses que es beneficien dels avenços tecnològics –atès el control que exerceixen sobre aquestes eines– siguin responsables socialment. És una bona notícia, en temps de crisi, que aquesta predisposició a dialogar es reflecteixi en una normativa equilibrada per a tots els protagonistes. Que no sigui un pedaç temporal dependrà del legislador, com a vegades ha succeït amb la normativa laboral. I que també serveixi aquest diàleg per orientar les millores bàsiques que requereix aquella reforma laboral del 2012 que va establir el govern de Mariano Rajoy, ja que se sap que un dels objectius de l'actual govern de l'estat en els pròxims mesos és l'elaboració d'un nou Estatut dels Treballadors. 

Innovació i protecció social han de poder conjugar-se en el mateix temps. El desenvolupament de la digitalització no pot traduir-se en un augment de la precarietat i la vulnerabilitat laboral. Així ho va anunciar McKinsey Global Institute que, el febrer de 2020, van publicar un informe sobre la necessitat de formalitzar un nou contracte social per atendre aquests canvis produïts per les noves tecnologies. 

La incorporació a les escoles de management de les qüestions de responsabilitat social i ètica és un factor important per la seva incidència en la realitat. Per millorar la nostra societat cal posar en ordre segments desprotegits (contractes temporals, riderskellys...) mitjançant normatives que millorin la realitat i que ens aproximin a un equilibri (tan necessari) entre l'eficiència social i l'econòmica.