La mediació com a antídot contra la LGTBIfòbia

Javier Wilhelm Wainzstein
Director del Màster en Mediació Professional

Des de petit, l'Ale va adonar-se que hi havia alguna cosa que sentia que era millor no expressar. El record, als seus sis anys, quan va negar-se a acceptar el regal de Nadal dels seus avis, va ser un disgust per a la seva família i inoblidable per a ell. Tampoc no va entendre perquè la seva mare semblava que no l'escoltava quan li va demanar que no volia portar faldilla a l'escola i que se sentia més còmode amb pantalons. 

A mesura que va anar creixent, a l'escola, els amics del barri o els cosins l'incloïen per jugar a jocs que el feien sentir que havia descobert quina era la seva passió i el seu lloc al món. Veia que era l'únic nen que es deia diferent i com moltes nenes no entenien la seva passió per "jocs de nens". Va entendre que era millor no explicar tot el que pensava i veia, perquè els adults (progenitors, professorat, etc.) responien amb evasives al que preguntava. I així, un dia va deixar de preguntar. 

A 12 anys va entendre que el seu nom confonia la gent i va plantar-se davant els seus pares per dir-los que ell era l'Alejandro, no l'Alejandra com molts li havien dit sempre. La resposta ja no va ser el silenci, sinó que es van enfadar. Van recriminar-li que no sabés comportar-se, que seria una vergonya per a la família, que no sabia mirar el que veia al mirall i que es deixés estar de ximpleries. Que d'aquell tema no se'n parlaria més a casa. Ell els va recordar que l'havien educat dient-los que les coses calia parlar-les de front i amb la veritat i que, si la seva veritat no era la que volien escoltar, llavors haurien de tapar-se les orelles i els ulls com els micos de Gibraltar, però que la seva vida era la que era. Mai va saber d'on havia tret el valor per dir aquelles paraules i va enfonsar-se en la tristesa, en el neguit i en la desesperació durant molt de temps. 

Temps després, l'Ale va conèixer en Pedro a l'institut. Van fer-se amics ràpidament. En Pedro hi parlava com ningú ho havia fet abans, el tractava com un més. Quan l'Ale va explicar-li què li passava i el dolor que sentia en veure que els seus pares no l'acceptaven ni l'estimaven, en Pedro va explicar-li que ell havia viscut una situació semblant temps enrere quan va parlar amb els seus pares per explicar-los que era gai. Encara que en un principi no van entendre-ho i volien fer-lo fora de casa, finalment mitjançant una tutora de l'institut van anar a un mediador que els va ajudar a poder parlar de manera adequada. Ell va poder explicar el que sentia sense que l'interrompessin, els pares van poder explicar la por que tenien perquè el seu fill patís i entre tots van tenir l'oportunitat de conversar en un espai tranquil sobre com viurien plegats. La seva vida canviar. Aquell espai en què els pares van permetre'l ser va donar-li energia per tirar endavant i enfortir-se. Al cap i a la fi, si ells el respectaven i l'acceptaven, la resta també hauria de fer-ho. 

Creiem que la mediació és la millor oportunitat perquè les persones que no se sentin escoltades o creguin que no poden expressar-se puguin fer-ho en un àmbit de confidencialitat, proximitat i confiança. Els i les professionals de la mediació treballem perquè les famílies reconstrueixin relacions danyades i puguin arribar a pactes que els proporcionin un camí possible per recórrer; en què cada part pot expressar el que necessita de la resta, i viceversa, i les famílies poden aprendre a viure respectant la diversitat i la identitat de cadascun dels seus membres. 

A les portes de la Setmana Internacional contra l'Homofòbia, la Transfòbia i la Bifòbia volem explicar que moltes persones que han passat per situacions com les de l'Ale i en Pedro i els seus progenitors i han trobat un lloc on ningú el jutgi per les seves idees o creences, però sí que els ajuda a reconstruir una convivència possible, apropant-se als altres a través de l'escolta i el respecte per les dificultats de cadascun davant d'una situació, a vegades desconeguda, altres amb molt dolor i silenci que han construit un mur que les separa i que a poc a poc podem ajudar a dissoldre en l'espai adequat, amb professionals que saben escoltar i donar espai perquè aquesta escolta es potenciï entre els participants. 

El reconeixement de l'altre com algú diferent de mi és el primer pas per respectar-lo i, a vegades, acceptar-lo. 

Com a mediador, des de fa més de 25 anys he vist que moltes vegades els pares no son els que hauríem escollit per a nosaltres i els fills tampoc no compleixen amb els somnis que els pares hi havien dipositat; aprendre a renunciar als ideals és l'oportunitat de conèixer i estimar les persones reals que son part del nostre entorn familiar, d'amistat i altres; i alliberar-nos dels mandats que arrosseguem en la nostra existència. 

Poder viure en llibertat i respectar la de l'altre és potser el millor regal que he vist que molts pares i mares poden fer cap als seus fills i filles en mediació i a la vida. I viceversa. Revalorar els pares des del diàleg i l'entesa basteix ponts que només porten felicitat, tranquil·litat i pau. 

Espero que la nostra societat maduri fins a la inclusió de totes les diversitats que ens habiten i que cada persona pugui viure la seva vida sense pors, repressions o culpes per ser qui son. El repte d'una societat inclusiva és aquella que aconsegueix acceptar que tots podem pensar, sentir o viure de manera diferent i que, malgrat això, podem viure plegats!

Quan perdem el dret a ser diferents, perdem el privilegi a ser lliures
Charles Evan Hughes