Metavers i educació

Metaverse

Jorge Carrión, director del Màster en Creació Literària

--

El professor Jeremey Bailenson, de la Universitat de Stanford, va crear el seu curs Virtual People el 2003. Des de llavors ha inclòs sempre en ell experiències de realitat virtual (RV). Però, després de les classes per videoconferència durant la pandèmia, ha fet el salt al metavers, és a dir, a la pura virtualitat. No és l'única iniciativa semblant als Estats Units. Optima Classical Academy, per exemple, també ha decidit fer el pas de les dues dimensions de Zoom a les tres dels entorns immersius. Proposa un currículum per a alumnes de primària i secundària que alterna activitats que poden ser seguides a través de la pantalla de l'ordinador o la tauleta amb unes altres que necessiten d'ulleres de RV.

Es tracta de l'aplicació a l'àmbit educatiu de la lògica que s'ha imposat a la societat durant els últims quinze anys de creixement exponencial de les plataformes tecnològiques i les xarxes socials. Les nostres vides s'han digitalitzat, com ho ha fet el nostre accés de la informació i al coneixement. Tots tenim avatars, a Twitter, Facebook o LinkedIn, aquests perfils, aquestes fotografies, amb els nostres noms reals o amb sobrenoms, que ens defineixen i que condicionen la nostra interacció, en el mur personal o en l'espai compartit del scrolling. Els metaversos de Meta i d'altres empreses només converteixen aquest perfil en un personatge tridimensional i aquests murs, propis o aliens, en àmbits també virtuals. La pregunta és fins a quin punt aquestes eines milloren o no la formació.

Té sentit que ens comprometem amb el projecte de Zuckerberg i el d'altres empreses gegantines que també estan fent realitat els seus projectes de metaversos?

El famós vídeo que Mark Zuckerberg va llançar el mes de novembre passat ven la utopia d'una vida paral·lela i feliç en el seu metavers corporatiu. Un espai on l'oci i el treball, l'educació i l'amistat poden conviure harmònicament, com poden fer-ho sens dubte en el món físic i, diguem, real. I no hi ha dubte que són molts els avantatges que aquest tipus de realitats paral·leles poden brindar-nos com a alumnes perpetus en un món sempre canviant. Assistir a conferències en llocs remots, experimentar en superlaboratoris, visitar museus de tot el món, conversar amb persones dels cinc continents, construir en col·laboració tot tipus de projectes i artefactes.

Al mateix temps, sembla clar que l'existència d'aquest gran metavers precisa de suport massiu. Hem estat nosaltres, amb la nostra dedicació altruista, amb el nostre treball voluntari, els que hem construït Facebook i la resta de xarxes socials. Durant la dècada passada no érem conscients que aquest esforç, que semblava plaent, tenia, en canvi, un alt cost. En termes de temps, de dades personals, de desgast emocional. Els nous hàbits han portat nous problemes de tota mena (des de la bretxa digital fins a les noves patologies psiquiàtriques). YouTube i TikTok paguen als seus creadors de continguts més reeixits, però la resta de xarxes continuen creient que la nostra aportació de capital no mereix una retribució monetària. Sabem, a més, que aquestes corporacions no segueixen patrons ètics clars. A la llum de tot això, té sentit que ens comprometem amb el projecte de Zuckerberg i el d'altres empreses gegantines que també estan fent realitat els seus projectes de metaversos?

Tal vegada les universitats públiques espanyoles, la Unió Europea o la UNESCO haurien d'impulsar els seus propis espais virtuals. Un metavers públic i de qualitat? Per què no?

O té més sentit pensar en termes estatals, internacionals i públics? la Xina i Corea del Sud ja estan edificant els seus propis metaversos. Tal vegada les universitats públiques espanyoles, la Unió Europea o la UNESCO haurien d'impulsar els seus propis espais virtuals. El mes passat, Margrethe Vestager, comissària europea de competència, va dir que la UE ha d'entendre el metavers per regular-lo. Sens dubte, cal analitzar les noves tendències tecnològiques –també les criptomonedas, la computació quàntica o les persones virtuals– per a poder legislar sobre elles, però potser també cal ser propositius i no sols reactius. No esperar que Meta faci realitat la seva macroiniciativa per a jutjar fins a quin punt és o no monopoli, sinó generar alternatives que evitin d'entrada que monopolitzi la vida dels nostres avatars. Un metavers públic i de qualitat? Per què no?