Santa Rita, Santa Rita, que la nostra economia no es torni petita

Xavier Brun, Director del Màster Universitari en Finances i Banca

En anglès hi ha una paraula que és emprada en multitud d'ocasions. Aquesta és Moonshot (tret a la lluna) que va ser emprada per primera vegada el 1949 quan els Estats Units va plantejar fermament enviar un home a la lluna. Sabien que l'esforç per aconseguir-ho era titànic, però la recompensa màxima.

En castellà tenim l'antítesi a Moonshot, que és “Santa Rita, Santa Rita, que me quede como estoy”. Una de les frases populars que es poden aplicar, perfectament, a l'economia espanyola.

Els pilars econòmics espanyols s'han anat adaptant a la nova realitat econòmica mundial a la mateixa velocitat que les plaques tectòniques: pocs centímetres a l'any

Els pilars econòmics espanyols s'han anat adaptant a la nova realitat econòmica mundial a la mateixa velocitat que les plaques tectòniques: pocs centímetres a l'any, o el que és els mateix, un quilòmetre cada dos-cents cinquanta anys. Aquesta velocitat és la que permet entendre perquè li costa créixer a la nostra malaurada economia.

Però anem a pams. En primer lloc, veguem els tres pilars en els quals es basa la nostra economia.

• Turisme: Espanya és el país de l'OCDE amb major pes del turisme al PIB. Un 12%, que compara amb el 9% de Mèxic, el 6-7% de França, Grècia o Itàlia i el 4% dels Estats Units. El turista mitjà a Espanya s'està 7 dies i es gasta uns 1.000 euros en total. Aquí hauríem de ser el lloc on tots els jubilats europeus volguessin venir, cobrant pensions dels seus països i gastant-les en el nostre.

• Automoció: segons la patronal, Anfac, el pes directe i indirecte del sector automoció ascendeix a un 10% del PIB espanyol, plantes com les de Martorell (Seat), Pamplona (Volkswagen), Vigo i Saragossa (Stellantis), Valladolid (Renault), o València (Ford) són clars exemples del fet que en els anys 60 i 70 instal·lar una planta a Espanya era atractiu perquè la mà d'obra era barata. Però ara ja no, des de 1979 la inflació acumulada a Alemanya ha estat del 238% mentre que aquí ha estat del 506%. En altres paraules, el salari ha crescut el doble a Espanya. Amb el que ja no resulta atractiu invertir aquí.
• Immobiliari: un altre sector que representa el 10% del PIB espanyol, un 2% més del que pesava quan va esclatar la crisi immobiliària el 2008.

Per aquesta raó el PIB espanyol va ser el més castigat el 2020 amb una baixada del 10,8%, comparat amb els -8,9% d'Itàlia, el -7,6% de Portugal o el -4,5% d'Alemanya.

Però ara això no és important, sinó que ho és el problema de subministraments mundial. Quelcom semblant amb el que va ocórrer a Espanya amb l'automoció als anys 60 i 70, ha passat al món. El món ha posat les seves fàbriques als països amb menor cost de mà d'obra com la Xina, Vietnam, Bangladesh, etc. I clar, amb ports tancats, vaixells travats i clients impacients els costos de transport marítim s'han multiplicat enguany per deu. Lliçó apresa, han dit les empreses, així que ja estan pensant a traslladar part de la producció i logística a llocs més pròxims als consumidors.

En un món globalitzat com l'actual, no és el peix gran el que es menja el petit, sinó el ràpid el que es menja el lent

I aquí és on entrem nosaltres. Tanquin per un moment els ulls i visualitzin un mapamundi. Ara obrin-los i diguin on som nosaltres. Sí, efectivament, al centre del món i per molt que les plaques tectòniques ens vagin movent, serem aquí molt de temps. Llavors, per què no som el centre logístic del món? O almenys l'europeu. Per què els vaixells que vénen d'Àsia, creuen el canal de Suez, però no atraquen a Barcelona, València, Algesires o Bilbao, sinó que ho fan a Rotterdam? Doncs perquè Santa Rita, Santa Rita que me quede como estoy, si els altres pilars funcionen perquè posar-ne en un altre.

Aquest és tan sols un exemple, però podríem pensar d'altres com l'energètic. Espanya compta amb més de 2.500 hores de sol a l'any, comparat amb les 1.600 d'Alemanya. Llavors, amb l'eficiència dels cables de transmissió d'energia elèctrica actuals (HVDC) en els quals la pèrdua cada 1.000km és del 3% vs el 10% dels cables menys eficients (HVAC), permet que produir electricitat a Espanya i transportar-la a Alemanya pugui ser rendible.

Mentre pensem en Santa Rita per quedar-nos igual i no a disparar a la lluna, entendrem perquè el creixement del PIB espanyol és tan fràgil.

I acabem amb una altra frase, en un món globalitzat com l'actual, no és el peix gran el que es menja el petit, sinó el ràpid el que es menja el lent.