COP26: els límits de la frustració (i de certs lideratges)

Joe Biden COP26

Toni Airadirector del Màster en Comunicació Política i institucional, i director de la Càtedra Agbar d'estudis internacionals en comunicació institucional, per al desenvolupament i el creixement sostenible

Recorden un programa de TVE que es va titular Tengo una pregunta para usted, señor presidente? El format ja s'havia provat amb èxit a altres països i consistia a fer com que el cap de l'Executiu baixava “a peu i carrer” per rendir comptes davant de ciutadans anònims. Darrere seu (i de les bones dades d'audiència) vindrien altres líders. Tot i que tots hi anaven amb molta precaució. Volien projectar la imatge de polítics que no temien sotmetre's a les preguntes dels seus administrats, però eren conscients dels riscos que implicava un directe amb allau de preguntes. En qualsevol moment podia saltar la sorpresa i una resposta dolenta sobre el preu d'un cafè podia deixar en evidència el polític de torn. Això exactament li va passar a José Luís Rodríguez Zapatero. Va buscar mostrar-se proper, però en dir que un cafè costava vuitanta cèntims va semblar marcià.

Els ha passat una cosa semblant als líders mundials desplegats a Glasgow amb motiu de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP26). La gran diferència és que ells, a hores d'ara, ja no podien estalviar-se aquesta cita davant l'opinió pública mundial. No podien no anar a aquest plató. Però clarament els uneix a aquella experiència televisiva de fa anys el risc a què han sotmès el més preuat i alhora el més fràgil que té un polític: la credibilitat.

En els temps hiperaccelerats que vivim, en una era de turbopolítica, el contrast entre allò que els líders prometen i allò que fan és més immediat.

En els temps hiperaccelerats que vivim, en una era de turbopolítica, el contrast entre allò que els líders prometen i allò que fan és més immediat. Per tant, si n’hi ha, abans es veu el parany, la simulació, el postureig. Si a això hi sumem una política que per arribar a impactar en la dispersa atenció de la ciutadania ha d'elevar els decibels de les seves promeses, veiem retratada davant cimeres com la de Glasgow una de les principals causes de desafecció política dels nostres temps.

Massa ciutadans frustrats, molt ràpidament, constantment, i de manera exagerada. És el que té, la generació d'expectatives exagerades que es frustren al cap de poc temps i de forma flagrant. I aquí és quan la credibilitat cau en picat, en mancar als lideratges la gran font que els n’abasteix: la coherència, és a dir, la correspondència entre allò que dius que fas i allò que fas. La correlació diàfana entre allò que dius que ets i allò que la gent pot comprovar que ets.

Les regles de joc en aquesta partida són dures, però els polítics que han arribat a dalt de tot en teoria saben moure's en aquest terreny relliscós. ¿Vivim en un ecosistema social i mediàtic que fa de l'anècdota categoria i que s'entreté amb allò cridaner i amb imatges que ens han dit que valen més que mil paraules? Sens dubte. Val per a un líder que vol anar de proper i no sap ni què val un cafè. Val per a un president dels Estats Units que assumeix compromisos importants i que dóna discursos contundents contra el canvi climàtic allà on el seu predecessor mai hagués anat, però que alhora s'adorm quan altres assistents intervenen a la cimera contra el clima o que hi va amb un comboi de cotxes contaminants que acaba sent notícia.

¿Vivim en un ecosistema social i mediàtic que fa de l'anècdota categoria i que s'entreté amb allò cridaner i amb imatges que ens han dit que valen més que mil paraules? Sens dubte.

Joe Biden és un exemple clar dels riscos que corren els lideratges polítics del present en no ajustar prou les seves promeses i la seva acció a tots els nivells. Ha protagonitzat la caiguda més gran i més ràpida de popularitat d'un president al seu país. I és que va ser tan gran l'expectativa generada pel que fa al canvi que suposaria el simple relleu de Donald Trump al capdavant del Despatx Oval, que la patacada ha estat d'escàndol. Hi pesen les divisions internes dels demòcrates, la costosa gestió del dia a dia postpandèmic i, sobretot, els límits del lideratge institucional i polític d'un president que va accedir al càrrec més per demèrits de l'adversari que per mèrits propis.

Però no tots els líders mundials són Biden. Ni ell està irremeiablement abocat al fracàs en la gestió en general i en la climàtica en particular. La COP26, a part dels necessaris rèdits que hauria de donar en la lluita contra el canvi climàtic, també pot ser un bon marcador dels límits de la frustració a què els líders mundials poden seguir sotmetent els seus ciutadans respecte a aquest gran repte . Pot servir per a això i, alhora, per mostrar encara més clarament els límits de certs lideratges polítics. I, a partir d'aquí, per ajudar a algun tipus de reacció, és clar.

Ni Rússia ni la Xina ni Turquia han estat representats al més alt nivell a la COP26. Això retrata uns lideratges polítics, els seus països, les seves societats.

Ni Rússia ni la Xina ni Turquia han estat representats al més alt nivell a la COP26. Això retrata uns lideratges polítics, els seus països, les seves societats. Els que sí que han jugat la partida amb els seus líders al capdavant mereixen com a recompensa, mínim, que els seus governants acompanyin fotos i discursos amb acció alineada en coherència. O això, o que en cas contrari siguin castigats electoralment i que es premiï altres lideratges preparats per a l'acció que la sostenibilitat de la Terra reclama. Tots dos escenaris podrien redundar en positiu en el clima del planeta i en en el clima que acompanya una massa contaminada relació entre ciutadans i polítics, arreu del globus.
 

ODS