Augmentar el Salari Mínim Interprofessional surt a compte

SMI

Tomàs Rubió
Director del Màster en Direcció i Gestió de Persones a les Organitzacions

En plena pandèmia, el govern de l’Estat va decidir congelar el Salari Mínim Interprofessional (SMI). Tanmateix, el Ministeri de Treball va estudiar el tema mitjançant un grup d’experts, emetent per unanimitat un informe sobre el camí a recórrer perquè l’SMI assoleixi el 60% del salari mitjà al final de la legislatura.

D’altra banda, tots els protagonistes estan d’acord que la pujada de l’SMI és una decisió fonamentalment política. Per això, insisteixen que, per apujar els salaris més baixos cal cercar el moment adequat. 

Actualment, en un context diferent i molt més positiu, s’està discutint de nou la conveniència d’augmentar l’SMI. Cal tenir en compte que l’estat espanyol és un dels pocs països europeus que ha mantingut una postura oposada entre parts, de manera que els protagonistes s’han emplaçat per a aquest segon semestre, tot i que alguns d’ells ja constrenyen per prendre la decisió abans de marxar de vacances. 

Un govern, dues visions

És sabut que dins del govern de l’Estat hi ha dues postures oposades. D’una banda, està la de la ministra de Treball, Yolanda Díaz, partidària de la pujada com a mesura per pal·liar la pobresa laboral i, per altra, la de la vicepresidenta econòmica, Nadia Calviño, que demana “prudència”. Els sindicats consideren imprescindible la pujada, mentre que els empresaris ja han manifestat  que no volen sentir a parlar del tema. 

Segons l’informe anual d’Eurofund, dels 22 països analitzats, 18 han dut a terme millores excepte Espanya, Grècia, Letònia i Bèlgica. Així, la majoria dels països europeus que determinen de manera consensuada l’existència d’un salari mínim han decidit millorar-lo darrerament. 

L’augment de l’SMI genera controvèrsia pel seu efecte en la taxa d’atur

Els països que més han augmentat l’SMI –tots ells, per sobre del 5%– son els de l’Europa central i de l’est. D’altra banda, el grup més nombrós el constitueixen els països on no s’ha assolit aquest percentatge, encara que parteixen de valors superiors a l’1% (Alemanya); de l’1,9% (Països Baixos) i del 2,2% (Regne Unit). En el nostre àmbit més pròxim destaca Portugal, amb un increment del 4,7%. 

A l’Estat, el grup d’experts propiciat pel Ministeri de Treball conclou que seria recomanable elevar l’SMI entre l’1,3% i el 2% aquest mateix any 2021 i continuar apujant-lo els pròxims anys fins a esgotar la legislatura. Però aquest increment genera controvèrsia entre els diferents components del govern sobre el seu efecte final en la taxa d’atur. I aquest és un punt rellevant, ja que al nostre país la discussió es basa més aviat en postulats ideològics que no pas tècnics.

Experts economistes com Samuel Boles, de la Universitat de Massachusetts i investigador sobre el desenvolupament econòmic, va apuntar molt clarament que el “salari mínim és una eina molt eficaç com a mecanisme de distribució de la riquesa, perquè a més de combatre la desigualtat, és un pas molt concret en el camí de l’equilibri social”.  

Segons experts economistes, l’SMI és una eina molt eficaç per distribuir la riquesa, combatre la desigualtat i concretar l’equilibri social

Al nostre país, l’organisme públic que s’ha manifestat és el Banc d’Espanya, que afirma que els efectes d’un increment de l’SMI suposarien una destrucció d’ocupació. Un informe del mateix Banc d’Espanya ha manifestat que l’augment del 22% de l’SMI el 2019 –fins a arribar als 1.050 euros mensuals en 12 pagues– va provocar un creixement menor de l’ocupació, quantificant-se entre el 0,6% i l’1,1%. 

Qui perd i qui guanya amb l’augment?

Una de les conseqüències que comporta la pujada de l’SMI per als aspirants a aconseguir una feina de baixa qualificació és que tindran més dificultats per trobar-la, mentre que els treballadors que ja disposen de feina podran veure amb la pujada una lleugera millora del seu nivell d’ingressos. És a dir, l’augment de l’SMI millora les condicions laborals dels que ja tenen feina, però, alhora, pot dificultar l’entrada d’alguns aturats al circuit laboral. D’entre els més perjudicats, tenim els joves sense qualificació professional que cerquen la incorporació al mercat laboral.

La premissa de la reforma laboral de 2012, propiciada pel conservador Mariano Rajoy, que partia del fet que la reducció de l’atur implicava rebaixar les barreres d’entrada al mercat laboral i flexibilitzar els salaris per facilitar la contractació, no va funcionar en absolut. Ans el contrari. Si ens fixem en el que ha succeït en la nostra història recent, els treballs de baixa qualificació van participar de l’efecte crida i els van ocupar les persones arribades des de la immigració, malgrat que l’índex d’atur general es mantenia elevat. 

L’augment de l’SMI millora les condicions dels que ja tenen feina, però pot dificultar l’entrada d’alguns aturats al mercat laboral

D’altra banda, els llocs de feina amb remuneracions  molt baixes son els que atrauen la mà d’obra sense qualificar i suposen, a mitjà i llarg termini, més despesa per a l’Estat, ja que acostumen a ser els principals rectors de les prestacions socials (sanitat, educació, atur, etc.). Per tant, les baixes retribucions poden ser lucratives per a l’ocupador, però acaben generant més gravamen per a la resta de la societat, que ha de compensar la situació. Aquest reequilibri acostuma a recaure en la classe treballadora mitjana com a principal proveïdora de recursos fiscals per a l’Estat. 

Per a aquest any, un dels principals arguments dels defensors de la pujada de l’SMI és que la realitat està deixant curtes les previsions de filtració. Els últims registres de preus estan anunciant valors que poden aproximar-se al 2%. En circumstàncies reals, diuen, no sembla lògic congelar l’SMI quan la pandèmia ha provocat una escalada de preus en les matèries primeres i escassetat d’alguns productes. A més, estan pujant les despeses primàries en electricitat, benzina, etc. En definitiva, socialment i econòmica, l’increment de l’SMI surt a compte per a un millor equilibri col·lectiu.