Gestió de la crisi: lliçons de la història

Salvador Estapé
Professor de la UPF Barcelona School of Management
Vicedegà de professorat

Podem comparar la crisi actual amb la crisi financera global o la Gran Depressió? Les experiències del passat ens aporten llum en els moments actuals? Ens pot ensenyar la història alguna cosa rellevant per ajudar-nos a fer front a la crisi i prendre decisions informades?

Com ja sabem, en general, els economistes treballen amb models formals: formulen hipòtesi i en dedueixen conclusions. Estan acostumats a tenir temps per treballar en els seus models teòrics, presentar i discutir el resultats en fòrums d’experts. Les seves contribucions ens ajuden a l'hora de prendre decisions polítiques de forma informada. Tanmateix, en èpoques de crisi, quan no hi ha temps per la teoria formal i hi ha poc marge per l’anàlisi deductiu, recórrer a analogies històriques pot ser profitós. La història ens serveix per evitar cometre els mateixos errors però també per poder mirar de repetir els èxits. Davant d’una recessió i amb augment creixent de la desocupació cal doncs tenir una bona perspectiva històrica.

I si hem de girar la mirada enrere per saber si son vàlides les comparacions de la crisi actual amb anteriors crisis que millor que copsar l’opinió de Barry Eichengreen. Eichengreen, és un dels màxims experts en història econòmica financera i en el funcionament actual del sistema monetari i financer internacional, durant un breu temps entre 1997 i 1998 va ser assessor de polítiques del FMI, tot i que des de llavors, com assenyala la vikipedia, ha estat crític amb aquest organisme internacional. La seva obra més coneguda és el llibre publicat el 1992, Golden Fetters: The Gold Standard and the Great Depression, 1919–1939. No obstant, el seu llibre més recent tracta sobre la “temptació populista”, on sitúa el sorgiment dels nous populismes dins d'un context històric profund, observant les convulsions causades pels agitadors populistes i la resposta de l'establishment polític[1].Eichengreen creu que la manera de contenir el populisme és el creixement econòmic. Tanmateix, el creixement, especialment en les economies avançades, es basa en les innovacions i aquestes es basen en la destrucció creativa. Aquest tipus de creixement inevitablement crea perdedors i, com Eichengreen demostra convincentment en tot el llibre, això crea un terreny fèrtil per al populisme i, afegiria jo, l’autoritarisme.

Eichengreen destaca tres lliçons de la història de les passades crisis que ens poden ajudar en la gestió de l’actual: aquesta crisi no té un origen financer, primer cal contenir la pandèmia i cal garantir el nivell d'ingressos dels ciutadans i dels països més febles.

No és aquí el lloc per parlar de populisme i autoritarisme, ja tindrem ocasió en un altre moment, m’interessa més fer-me ressò d’un contribució seva feta recentment a l’East Asia Forum. En efecte, en una breu entrada per aquesta publicació asiàtica, Eichengreen sosté que si alguna cosa de profit podem extreure de la comparació amb crisis passades és precisament per ressaltar com aquesta crisi és diferent i, per tant, les respostes polítiques també han de ser diferents. Eichengreen destaca tres lliçons de la història de les passades crisis que ens poden ajudar en la gestió de l’actual, i que voldria compartir aquí.

  • La primera lliçó és que com aquesta crisi no té un origen financer, inundar els mercats financers amb liquiditat pot evitar que els problemes del costat de l'economia real desestabilitzin les institucions i els mercats financers, però això no redreçarà l'economia ni aturarà la seva espiral descendent. Aconseguir això requereix primer contenir la pandèmia.
  • En segon lloc, a diferència de passades crisis, l’enfocament correcte no són els paquets d'estímul fiscal. O més ben dit, no ho són ara: el temps per a l'estímul de la demanda s’ha de deixar per més endavant. En aquest moments, quan el nivell de producció no es pot mantenir, no té sentit tractar de mantenir la demanda als nivells anteriors. La tasca urgent és mantenir el nivell d’ingressos, és a dir: concentrar-se en l’ajuda pública als desocupats.
  • Finalment, en tercer lloc, Eichengreen sosté que aquesta crisi serà més forta en els països amb baixos ingressos. En efecte, aquests són països amb sistemes de salut febles, que a més estan sent afectats per la debilitat dels preus dels productes bàsics, la caiguda de les remeses de divises, la fugida de capitals, l'escassetat de crèdit comercial i el col·lapse de les seves monedes, tot alhora. Les crisis de 1929 i 2008 van ser crisis que van afectar sobretot als països rics perquè atacaven el sistema financer global. En canvi, en els països de baixos ingressos -al tenir sistemes financers rudimentaris i poc integrats-l’impacte de les crisis va ser molt menor. Aquesta vegada, per contra, els països de baixos ingressos corren el risc de patir una crisi major. Per tant, el més urgent és prioritzar les actuacions en aquests països.

En definitiva, prioritzar la salut, garantir els ingressos i tenir la mirada global.
 

[1] Eichengreen, B. The populista temptation: economic grievance and political reaction in the modern era, Oxford University Press, 2018

.