El model educatiu, en canvi constant: Podem superar plegats els models caducs del passat?

Si bé és cert que el sistema sanitari s’han mantingut al peu del canó durant la pandèmia malgrat les limitacions a què havien d’afrontar-se i, fins i tot, van rebre el reconeixement de la ciutadania amb aplaudiments des del balcó, hi ha hagut un altre sector que ha remat contra corrent per mantenir-se surant: l’educatiu. “El confinament ha esdevingut la prova d’estrès del sistema educatiu i ens ha mostrat què era el veritablement important”, ha apuntat Eduard Vallory, analista social i fundador d’Escola Nova 21 i un dels ponents, juntament amb Manel Jiménez, professor de la Facultat de Comunicació de la UPF i comissionat de la Universitat pels projectes d’Educació i Comunicació, del seminari en línia #RethinkingEducation organitzat per la UPF Barcelona School of Management.

“Ens trobem davant la necessitat d’un canvi que no sabem si som capaços d’albirar”, ha advertit Jiménez, que ha admès que la crisi de la COVID-19 ens ha forçat a “haver de prendre decisions molt de pressa” i que aquesta immediatesa “sovint ens ha portat a caure en errors”. Encara que, com ha exposat Vallory, els sistemes educatius sempre han trobat maneres per adaptar-se als canvis lineals de la societat, des de l’inici de l’era d’Internet l’educació es troba “paralitzada”. “És com una guineu que es topa amb les llums d’un cotxe enmig de la nit”, ha il·lustrat l’analista.

 

Ara bé, si hi ha quelcom que la pandèmia hagi posat en evidència és la necessitat de transformar el sistema educatiu. Si més no, així han coincidit Vallory i Jiménez, que ha explicat que, fins ara, el món educatiu “havia estat essencialment presencial”. Els tòpics de l’educació actual, per tant, no són vàlids per al futur, han sentenciat. “El model burocràtic educatiu és herència del franquisme”, ha recordat Vallory, que ha lamentat que des de la Transició “mai no s’hagi posat al dia el sistema educatiu”. “El nostre sistema no està preparat per innovar”, ha evidenciat. 

Mentre que la societat ha reconegut i reconeix la tasca dels i les sanitàries, l’educació queda relegada a un segon pla. “La societat, en general, no valora l’educació com un instrument de transformació social i, per tant, la inversió que se n’ha de fer s’observa com a despesa”, ha puntualitzat el fundador d’Escola Nova 21. Així doncs, han manifestat els ponents, cal fer una tasca d’empoderament del sistema educatiu de cara a la ciutadania. Una gestió que, en gran part, depèn de les administracions. 

Més enllà de repensar la relació de l’ensenyament amb la ciutadania, la pandèmia ha fet palès, també, la urgència de repensar la “verticalitat” del model educatiu actual. “La mirada vertical és antiempoderadora i limitadora”, ha reflexionat Vallory, ja que, ha matisat, “el docent esdevé el guardià de les essències i els nois i noies simplement adopten un paper observador. S’han de limitar a absorbir”. Per il·lustrar aquesta tendència, l’analista social ha ironitzat: “Mentre el món s’enfonsava amb la pandèmia, els docents estaven preocupats d’acabar el capítol 40 de la lliçó”. “És absurd pensar que l’aprenentatge pot ser per fases”, ha sentenciat Vallory. Una tendència que tampoc no es corregeix a la universitat. “Les universitats han sigut molt homogènies en el sistema”, ha afegit Jiménez que, tanmateix, ha destacat l’esforç de la Universitat Pompeu Fabra d’intentar “superar aquest estadi” treballant en un model educatiu propi. 

Encara que les “males praxis” del sistema educatiu es mantenen des de l’educació primària fins a la universitària, el prestigi social entre impartir docència en uns o altres estadis, s’accentua. Mentre que treballar a la universitat gaudeix d’un alt reconeixement entre la ciutadania, ensenyar a criatures, ha indicat Vallory, “està menys reconegut”. Per exemplificar-ho, l’analista social ha compartit la formació que es demana als docents per impartir classes en diferents franges d’edat: 

  • De 0 a 3 anys: un cicle superior.

  • De 3 a 12 anys: un grau.

  • De 12 a 18 anys: un grau i un màster.

  • Més de 18 anys: un títol de doctor.

“Mai ningú no dirà a un pediatre que és un metge de menor nivell perquè es dedica a tractar nens, oi?”, ha preguntat Vallory, que ha rebut l’aprovació de Jiménez. “El problema és que mai ningú no ens ha dit que som complementaris”, ha lamentat Vallory. “Quan el professor ens valora com al 10è en un aspecte concret, no se’ns explica que sense nosaltres, el primer no triomfaria”.

Veure el vídeo complet de la sessió

Consulta l'agenda de sessions online

.