La cultura és essencial?

Mathilde Brodu


Mathilde Brodu
Responsable del Programa Cultura de la UPF-BSM

-

Què passa quan una societat es constitueix com a tal sense cultura? Encara es pot dir que la societat existeix
o ja ha perdut l'essència?

En els diccionaris, la primera definició que trobem per precisar el qualificatiu "essencial" és que, primer de tot, no és un accident. L'essència és el que constitueix la realitat permanent de les coses, per oposició a les modificacions superficials. Per tant, el que és essencial pertany al que són les coses d'una manera necessària.

"Essencial: pertanyent a l'essència, que constitueix l'essència."

"Essència: allò per què una cosa és el que és; el que hi ha en una cosa de permanent i invariable; el que constitueix el fons de l'ésser, la naturalesa pròpia d'una cosa." (Diccionari general de la llengua catalana, Pompeu Fabra)

Què passa quan una societat es constitueix com a tal sense "cultura"? Encara podem dir que la societat existeix? Tornem al diccionari i llegim com es pot definir "societat". Societat vol dir un conjunt organitzat d'individus que tenen entre ells relacions de dependència, aquestes relacions es poden expressar amb unes regles naturals o convencionals. Imaginem, aleshores, que traiem el concepte de cultura de la definició que acabem de fixar per a societat. Cultura com a espai on s'aprèn, o s'estudia, o ens entretenim, ens distraiem, o on s'escriu, es balla, es canta, es pinta... es parla. Traguem de la societat tot allò en què l'expressió individual interessa el conjunt dels observadors i, en aquest cas, també el conjunt dels consumidors. És molt fàcil imaginar que no quedaria res de les festes i altres activitats col·lectives: Nadal, sant Jordi, festivals, premis, concerts, teatres, cinemes, cafès, restaurants... Però també, encara que d'entrada no hi caiguem, no quedaria res de les escoles i de l'educació en general. I, ben pensat, què quedaria del que anomenem vida privada i familiar?

La cultura no és un gadget

Quan el virus envaeix les nostres vides, posant-ne tantes en perill, les mesures destinades a protegir la nostra salut semblen poques. Qui s'atreviria a criticar-les, a posar-les en dubte: al final, es tracta d'un episodi terrible on no podem perdre el temps reclamant condicions individuals. Tots hem de contribuir all bé general, no hi ha alternativa. Les mesures ens posen en una situació paradoxal: per protegir la societat, hem de reduir la societat. Hem de separar-nos, distanciar-nos, amagar-nos els uns dels altres. Se'n diu de tot això "gestos barrera": barreres invisibles, mentals, que fan imaginar una distància impossible pal·liada per les pantalles o altres artefactes. En el buit que deixa la societat absent, sembla que la cultura se'n vagi aspirada cap a una desaparició tràgica: es tanquen llibreries, teatres, cinemes, sales d'esports, estadis, en fi, tots els espais on el retrobament social es produïa per motius d'activitat intel·lectual, activitat cultural com ens agrada més anomenar-la.

Quan el virus envaeix les nostres vides, les mesures destinades a protegir la nostra salut semblen poques. Qui s'atreviria a criticar-les? Però aquestes mesures ens posen en una situació paradoxal: per protegir la societat, l'hem de reduir

Potser no hi ha res més eficaç que les pèrdues per adonar-nos del que tenim. Ara sembla que tots ens hem fet lectors, necessitem amb urgència i amb gran angoixa per consumir-la la nostra dosi de material: cues a la porta de llibreries, nervis pels concerts, ànsia per veure més pel·lícules que hores té el dia. Els llibreters interrogats sobre la seva particular situació ens deien que venien, entre altres productes, novel·les molt llargues. Ens hem posat tots a llegir amb passió aquests "totxos" que ignorem normalment amb la mateixa quantitat d'arguments. Hem vist més d'una vídeoconferència decorada per falsos prestatges: l'expert, l'empleat, el director han d'exhibir d'on han tret tanta expertesa, tanta ciència. Anar acompanyats d'immensos prestatges de llibres és garantia d'intel·ligència, de criteri. Serà això cultura? Recentment, el catedràtic Javier Aparicio ens recordava que, justament, la cultura no és un gadget, un attrezzo en el gran teatre de les aparences.

A França les llibreries, així com tots els llocs on es venien llibres, han tancat. Hem vist fotografies que freguen la bogeria: "prohibit vendre llibres". Encara tremolem recordant a quina velocitat els nazis es van ocupar de cremar llibres, tot just començant la guerra. No hi ha un acte de cultura que no sigui al mateix temps un acte de barbàrie, ens diu Walter Benjamin. Què vol dir això?

Llibreria França

Mai no ens havíem plantejat manifestar-nos a favor dels llocs artístics, els tenim a l'abast i ens hem acostumat a consumir altres mitjans més immediats. Però ara no ens alimenten com voldríem, només tenim Netflix o la tele. Què hi perdem als teatres, als concerts, a les llibreries, les biblioteques? Hi portem molt més que la interacció social amb els amics i la família, i perdem aquesta ocasió única d'aprendre. Quan siguem capaços d'assumir plenament que cultura és igual a educació, valorarem fins a quin punt la nostra societat està en perill quan la cultura s'apaga.

Si s'atura la cultura, s'atura la vida

En el cor de la protesta per la cultura com a bé essencial, hi ha, evidentment, el drama social i econòmic que afecta de manera definitiva molts sectors. Tancaran moltes botigues, llibreries històriques, teatres, sales d'espectacle. Passejant per les ciutats, aquí o arreu del món, la desolació és la mateixa. I sembla que sense retorn. Llocs emblemàtics no es podran salvar. I amb ells els milers de treballadors, i totes les persones implicades en els molt diversos oficis de la cultura. Des dels tècnics i el personal d'administració als ajudants, assistents, músics, actors... la gran família de la cultura es queda a l'atur, la cultura paralitzada atura moltes vides.

En el cor de la reivindicació de la cultura com a bé essencial hi ha un gran drama social i econòmic. La gran família de la cultura es queda a l'atur i, amb la seva paralització, s'aturen moltes vides

És just plantejar el debat sobre la cultura, les activitats culturals, els llocs de reunió per motius de cultura com un debat sobre l'essencialitat, quan el fet és que ens hi juguem senzillament la vida? És just interposar qualsevol decisió presa pensant en la simple supervivència de les persones? Sovint ens han presentat la pandèmia com un camp de batalla, on es tractava, com a bons soldats, de guanyar la guerra al virus. En aquest cas, serem tan fútils com per pensar en una altra cosa que la vida o la mort? La situació que vivim per fer front a la pandèmia té més d'una cara: les dades econòmiques també són dades de salut. La misèria també és salut i, malauradament, la cadena de causes i efectes no és gens fàcil d'analitzar si no som capaços de pensar d'una manera més global, més generosa.

Per pensar tot això, evidentment, ens hem de recordar de què deien tots aquests llibres que encarreguem, que volem tant si com no anar a comprar lliurement per disfressar els nostres menjadors i sales d'estar per fer-nos quedar bé. Què deien, els clàssics, sobre la llibertat i la qüestió de la cultura? I si no hi ha cultura, no tindrem res a dir-nos? De què parlarem? Pensaven en això els polítics que acaben d'inscriure en els vagons de tren, pensant també en la protecció de la nostra vida, l'etiqueta surrealista, poètica si no fos tan dramàtica: "tren del silenci".

.