COVID-19: Una epidèmia més?

Josep Maria Vilaseca Llobet és metge de famífia, professor i antic alumne de la UPF Barcelona School of Management, on va cursar l'Executive MBA. En aquests dies d'incertesa i neguit pel COVID-19, el Dr. Vilaseca ens parla en aquest article de les diferents epidèmies viscudes a Europa i les diferències entre elles i el coronavirus i adverteix: la quarentena del focus epidèmic és sempre la millor mesura.

Una epidèmia més? 

Mentre escric aquestes línies, l’epidèmia del coronavirus encara no ha arribat a la màxima incidència ni prevalença. Ja he viscut diverses epidèmies, primer la de la SIDA com a estudiant de medicina i metge resident; i posteriorment la SARS, el grip A, l’èbola, i no ens n’oblidem del grip estacional.

Europa encara recorda la terrible epidèmia de pesta negra del segle XIV, i les successives del segles posteriors. I la de febre groga de Barcelona al segle XIX. I la de còlera silenciada per la dictadura. Amb tantes epidèmies que formen part de la memòria individual i col·lectiva, avui dia, a l’era d’internet, aparentment hauríem de ser uns experts per afrontar qualsevol tipus d’epidèmia.

La pròpia complexitat de la nostra societat ens fa vulnerables. El primer exemple és l’equilibri entre l’impacte sanitari i l’impacte econòmic, polític i diplomàtic: em refereixo a la quarantena.

Envers la nostra confiança desmesurada en la tecnologia, l’epidèmia de coronavirus és una lliçó d’humilitat que ens recorda la fragilitat humana i ens emmiralla com a individus i com a societat.

És sabut des de fa segles que, per tal de contenir epidèmies que es transmeten de persona a persona, cal aïllar els infectats i els seus contactes durant un període de temps que antigament, per reminiscències bíbliques, era de quaranta dies. Aquest principi bàsic de l’epidemiologia no ha canviat. A l’època dels viatges transoceànics era relativament senzill posar un vaixell en quarantena. Però avui dia, qui s’atreveix a aïllar un país sencer? Qui atura el trànsit aeri, ferroviari, d’automòbil? D’entrada, una quarantena és un aïllament sense excepcions. I l’avituallament de la població? I els serveis mèdics? Aquests darrers som uns grans transmissors de malalties.

El confinament de les persones als seus domicilis és també una quarantena: la seguim estrictament? Què cal fer amb els que no la segueixen? Què passa amb la productivitat de les empreses i els autònoms?

L’altre exemple és el de la novetat del coronavirus: es tracta d’una malaltia nova, i això ens costa de pair. Inicialment vam rebre una allau d’informació sobre el període d’incubació de la malaltia, de la transmissió del virus en l’aire, de la seva supervivència a les superfícies, de la seva taxa d’infectivitat, del quadre clínic que produeix... Informacions que també hem de posar en quarantena, perquè han anat canviant. Ara tenim el virus a casa nostra i el podem “observar amb els nostres propis ulls”, però els nostres estudis necessiten temps. I ja no diguem les grans preguntes de quins són els individus més susceptibles, quins són els tractaments més eficaços i quines altres mesures preventives podem adoptar (inclosa la tan esperada vacuna).

El coronavirus: es tracta d’una malaltia nova, i això ens costa de pair. Rebem un allau d'informació que ha anat canviant. Ara tenim el virus a casa nostra i el podem observar pero els nostres estudis necessiten temps. A manca de tractaments, la quarantena és la millor mesura.

Tornem al principi: a manca de tractaments, la quarantena és la millor mesura. I aquí posem en joc les mesures que decreten els governs (centralitzadores o descentralitzadores, proteccionistes per evitar la compra d’empreses, augment de la liquidesa, disminució dels tipus d’interès, tancament – massa tard? –  de fronteres, mobilització de l’exèrcit, clausura de comerços i empreses...) En quin moment calia prendre aquest tipus de mesures, i quines són les més eficaces i per què, les determinareu els experts més endavant. Però és clar que des del punt de vista mèdic, la quarantena del focus epidèmic des del primer dia és l’única que hauria pogut evitar o limitar molt la propagació del virus.

El darrer exemple és la resposta sanitària a la pandèmia. N’hem après prou dels circuïts per atendre una afluència massiva de pacients? Com es pot solucionar la immensa necessitat de mascaretes, desinfectants, etc.? Com es poden habilitar unitats de cures intensives d’emergència? D’on reclutarem el personal sanitari que cal? Hauríem de tenir un dispositiu d’emergència organitzat permanentment per la pròxima epidèmia?

Finalment, les reaccions psicològiques humanes no han variat gaire del que ens explica Boccaccio al Decameron: la por, l’egoisme, la superstició, la suspicàcia... i també la generositat, l’altruisme, la compassió...

Envers la nostra confiança desmesurada en la tecnologia, l’epidèmia de coronavirus és una lliçó d’humilitat que ens recorda la fragilitat humana i ens emmiralla com a individus i com a societat.

.